Article de Roser Iborra previ a l'homenatge que es fa el dia 25 a Vic als dos treballadors de Le Porc Gourmet morts en intentar creuar el Gurri | «Es veu que els nois morts no eren prou iguals, perquè l’oblit ha estat ràpid i sistemàtic, a les institucions. Cap rosa blanca ni cap minut de silenci»

Article de Roser Iborra en record de l'activista i treballador cultural Ramon Ripoll, mort el 9 de juliol de 2019, avui fa un any | «Hi eres en els grans acords i en els petits desacords. En les eufòries i en els desànims. Sempre, en la lluita. En les lluites»

«No interessa el raonament, sinó el crit: anar directament al cor, o a l’estómac, a l’autoestima, a l’orgull, a l’empatia a través de les emocions» | «A l’escola hi ha molta feina a fer, però les arrels vénen de casa»

«Ens desgovernen voltors. Ens han pres els carrers. Se’ns han agenollat al coll, ens han ofegat. Han desescrit molts drets. Parlen de «nova normalitat» i a mi em ressona «nou ordre internacional» | «​Però tant de bo si n’hem après alguna cosa, d’aquesta fragilitat. Com, per exemple: no ens feia falta, un cotxe nou. Ni els vestits de primavera, perquè en tenim els armaris atapeïts. Ni les sabates noves. Ni tanta carn a la graella dels estómacs massa plens»

Roser Iborra parteix de la manifestació de Black Lives Matter a Vic per recordar que la burgesia catalana també va enriquir-se i no poc amb el tràfic d'esclaus d'Àfrica cap a Amèrica | «No sé si cal netejar la ciutat de símbols esclavistes: crec que més aviat caldria reconvertir-los i explicar-los de manera inequívoca: que els Mas, els Carbó, els Vidal Quadras, els Xifré, els Goytisolo, els Vidal Ribas... que van impulsar la ciutat de Barcelona amb els diners tacats de mort de l’esclavatge siguin recordats pel que van ser»

«Bonic perquè, per una vegada, confluïen lluites i es reclamava obertament una independència no racista» | «Insuficient perquè es va parlar poc del noi mort. I no es va parlar gens del noi mort al Gurri que encara està desaparegut i que no, tampoc no va poder respirar, encara que el genoll de la precarietat al coll no fos tan gràfic ni tan evident. I m’estic criticant a mi mateixa: jo hi era, ho podia haver dit perquè hi pensava, ho pensava»

«Diuen que mascareta, en català, és morrió, però jo no em veig capaç de fer servir una paraulota com aquesta, que té una connotació clara d’esclavatge, de submissió. Tot i que hi ha molt de submissió en les nostres pors, i molt d’autoritarisme entre els qui ens canvien de fase o no amb criteris no només científics. Ja els va bé, que ens costi de refer-nos i que ens quedem a casa ben obedients i silenciades, silenciats»

«Cert que els anys pesen. Anem costa amunt i amb les cames feixugues; com més amunt, més cansades. Però, i la vista? Sabeu que les coses es veuen diferent, des de dalt? Mires els revolts de tanta vida passada i t’adones que a vegades estaves atrapada en petits entrebancs magnificats» | «La discriminació per raó d’edat existeix. En els dos sentits: ascendent i descendent, i en cap cas és desitjable»

«Enyorem les abraçades, els petons, les mans sense guants i les boques destapades. Si ens besem pel carrer, tremolaran les cases, cauran les teules, ens ferirà un llamp. I ens escridassaran des dels balcons inhòspits»

«Aquests nois no eren uns ciclistes imprudents, sinó persones obligades a treballar en una feina perillosa que no havien pogut triar. Sense ni els mitjans adequats per anar-hi i, segurament, sense prou protecció al lloc de treball» | «Totes les morts d’aquests dies sense rituals i amb el dol no expressat i fet grumoll als dits ens pesen a l’ànima. I les seves, també»

«Els corruptes, els ineptes, els privilegiats, ens revolten, ara més que mai. Que no cantin victòria, perquè no els ho perdonarem» | «Ens hi va la vida, sí, però també ens hi anava abans de la pandèmia. Només que les tragèdies passaven lluny, o això volíem creure. I si passaven a prop ja fèiem per manera de no saber-ho gaire, de no saber-ho del cert»

«Que ara el Marroc, i més de seixanta països, ens tanquin a nosaltres les fronteres ens hauria de fer rumiar. Perquè ni les fronteres ni les banderes no ens salvaran de res» | «Han començat a passar coses que, fins ara, només passaven lluny. Ho sabíem, però no ho patíem. Que és una manera de no saber-ho»

«Si una cosa he après al llarg de molts anys de lluites és que no cal estar al cent per cent d’acord amb les idees d’un represaliat o represaliada per poder condemnar i combatre la repressió, amb tota la contundència» | «A mi els records se m’emporten a aquell sinistre 2 de març de 1974, a Barcelona. Va ser el dia en què va néixer la meva consciència política, i vaig escriure la primera denúncia en una paret»

Ressenya de Roser Iborra de l'obra 'Femení plural. Les dones de la Puigneró' | «Són vint dones a l’escenari, d’edats ben diverses (moltes havien treballat a Puigneró) i això sol ja és una festa!» | «Una reivindicació de la feminitat àgil i preciosa: de l’amistat, de la dignitat; de les mans sàvies i del cos baldat»

Article de Roser Iborra arran de l'estada que va fer amb Montse Castañé a Andalusia coneixent i solidaritzant-se amb la lluita als escorxadors andalusos | «Nadia García Camacho és, per entendre’ns, la Montse Castañé d’Andalusia» | «La nostra independència passa, sí o sí, per la independència de la classe obrera enfront d’un capitalisme que és el mateix enemic amb cares diferents a tot el món»

Article de Roser Iborra sobre el procés contra Adolfo Fernández, 'Dolfu', veí de Gijón a qui la justícia demana sis mesos de presó o 4.320 euros de multa per no haver-se presentat a fer de vocal en una mesa electoral al·legant motius ideològics | Iborra hi recorda quan ella també va ser jutjada pels mateixos motius el 1995: «En vam dir «insubmissió a l’estat». La desobediència té moltes cares, però totes sumen»

Ressenya de Roser Iborra de '360 grams', l'obra que l'actriu de Prats de Lluçanès Ada Vilaró va representar a la Sala Beckett de Barcelona a partir d'una experiència personal molt íntima

Article de Roser Iborra en record de Ramon Ripoll, activista vigatà mort el 9 de juliol passat | «Quedaven tantes coses per dir i per dir-nos, company. Tantes lluites per fer. Que el teu record sigui llavor. Això, almenys. Per descobrir la terra rodona i tendra i blava més enllà dels nostres ulls miops»

Roser Iborra fa una crítica al supremacisme excloent d'alguns sectors independentistes i al racisme espanyolista | «No blanquegem l’odi i l’exclusió en nom d’una identitat pretesament superior. Som catalans i catalanes, sí: vinguts d’arreu a una terra de pas. Amb costums diversos que ens enriqueixen»

Roser Iborra fa memòria històrica del moviment d'insubmissió a Osona, ara que s'han complert els 30 anys de la primera presentació pública d'insubmisos | Membre activa de l'Assemblea Antimilitarista d'Osona, repassa la gestació del moviment a Osona i el Lluçanès i com va anar 'in crescendo' fins aconseguir la supressió de la 'mili' | El 4 de maig es commemorarà en un acte a Vic els 30 anys d'insubmissió

«I, què passa si ets desnonat? Amb sort, vas a parar a un alberg, on pots passar la nit, no el dia. Tant si plou com si neva. Llavors pots fer una ruta guiada de la pobresa: mirar on pots rentar la roba, on pots dinar, on pots portar el gos. I a buscar pis... i a esperar la nit» | «Entren en acció les màfies que espanyen pisos i en fan claus noves: si et veuen amb cara de prou desesperat, t’ofereixen un lloguer assequible, es fan passar per propietaris. Tu pagues i et penses que tot és legal, però en realitat estàs ocupant aquell pis»

«No només hi veig una estigmatització de la pobresa, en aquesta ordenança absurda, sinó també una incapacitat estètica. No m'estranyaria gens que, allò que es vol amagar a casa, s'anés a fotografiar durant unes vacances a països considerats més exòtics (i més pobres...)»

Roser Iborra escriu aquest article arran de la representació, dissabte al Cirvianum de Torelló, de l'obra 'Els camins invisibles', de Teatre eSseLa, a partir de textos de Lluís Solà | «Dins la representació de 'Els camins invisibles', la poesia de Lluís Solà s’encén com una foguera dins la nit, com una tempesta en ple dia de sol»

«L’Augustine, que vam enterrar el dia 7 de juliol, era un refugiat de terra endins» | «L’Augustine havia estat acomiadat per no voler signar per una altra falsa cooperativa en contra dels seus interessos. Sense atur i sense recursos. Bandejat, arrossegat a la misèria perquè a les càrnies la dignitat no compta» | «Aquests dies, l’acord a Esfosa ens ha fet adonar que la lluita no és en va. Que també hi ha victòries»

«Si de debò som constructores de somnis en un món més just, no podem ignorar aquests inferns vermells on la mateixa idea de cooperativa s’ha malversat i corromput. On l’esclavatge ressuscita perquè la nostra indiferència no ens deixa saber la vergonya quotidiana»

Roser Iborra repassa en aquest article els fets dels últims dies en la lluita per la dignitat en el treball al sector carni | «Hi ha gent que es pensa que això no l’afecta. No va exactament de llaços grocs, però aquest conflicte és a la base de la nova república que volem construir» | «La lluita dels treballadors i treballadores de les Càrnies és a la base de la precarització extrema laboral»

«Vam creure que la independència seria una eina i que després ja ho canviaríem tot: vam confiar en gent que no volia canviar res. I no només això: que han malversat energies i lluites, i això és molt greu» | «Érem vianants distrets, però ara som lluitadores còmplices. Ho saben i els fem por»

«L’emperador va despullat i és cec i és sord: el dia 1 no va veure res. El vestit invisible no era nou: era molt vell» | «Com Antígona, desobeirem. Com Ícar volarem, ni que sigui amb ales de cera que, dia a dia, s’enfortiran»

«Cal no oblidar que això no és nou, en si, sinó en el fet que ara afecta molta gent de cop, també càrrecs electes, gent amb qui podem o no podem estar d’acord, però amb qui em solidaritzo ara plenament tot i saber que no deixaré d’observar-los críticament si cal, quan calgui» | «'Estic' independentista per treballar-hi, i estaré al costat de la força d’Anna Gabriel, de la tendresa de David Fernández, de la solidesa de Joan Coma, de l’honradesa d’Ermengol Gassiot, de la força revolucionària de Montse Castañé, de les del Sí i les del No constructiu que al meu entendre haurien d’haver fet una campanya serena en favor de la participació»

«Pel no, perquè malgrat la meva visió crítica del referèndum, com a desobediència que és en vull participar» | «Per cert, jo votaré sí. Per raons molt semblants. Perquè el dia 2 d’octubre continuarem lluitant, posant fronteres contra el mal govern i construint ponts amb la bona gent lluitadora d’arreu del món»

Crònica personal de Roser Iborra de la concentració per la pau i de solidaritat amb les víctimes dels atemptats ahir a Ripoll | «La tristesa no ens pot fer traïdors. No podem afegir odi a l’odi» | «Per sort, m’he equivocat. Quan l’acte comença i sortim de les ombres, ens adonem que som moltes, que som molts. Que també hi ha dones amb mocadors i criatures amb cartells de pau. I quan escolto la Hafida, que encara no sé qui és, penso que hi ha esperança, que ens en sortirem» | «Plorem per totes les víctimes: les de Barcelona i Cambrils, les de Ripoll. Sí, també les víctimes de Ripoll, els nens que podien haver estat els nostres»

«Que els suposats socis d’unes falses cooperatives demanin comptes de beneficis, eleccions al Consell Rector, convocatòria d’assemblees, condicions laborals dignes; en definitiva, el compliment de la llei, és haver posat el dit a la llaga, justament. És fer diana i començar a solucionar el problema» |

Roser Iborra fa aquest article de record a la poeta i activista cultural Pilar Cabot, que va morir el 19 de maig als 76 anys | «Jo venia del desert, i no sabia que tenia set: no sabia que hi havia aigua, fins que algú em va adreçar a un oasi que es deia Clam i que era ben bé això: un clam contra l’oblit, un clam de lluita i de supervivència de la nostra llengua i del nostre poble»

Roser Iborra, de Càrnies en lluita, escriu aquest article després de les últimes mobilitzacions de treballadors a Le Porc Gourmet arran dels accidents que hi han patit diversos treballadors en les últimes setmanes | «Hi ha ràbia, frustració, impotència... tant al col·lectiu de treballadors i treballadores com al grup de suport de Càrnies en lluita. Els magnats de la indústria càrnia d’Osona estan asseguts damunt del polvorí que ells mateixos han creat. Que ho sàpiguen» | Càrnies en Lluita i la XES convoquen a un acte el 6 de maig a Vic de suport als treballadors de les càrnies i contra les falses cooperatives

Roser Iborra contribueix amb aquest text a l'homenatge a les dones silenciades d'Alpens, població de la qual és filla | «Les dones cantaires van escriure sense llapis una història d’amors i de desamors; de petites mofes sobreenteses contra els poderosos que les oprimien i menystenien; van confegir melodies de tendresa per adormir les criatures i per plorar les penes amagades i ofegades molt endins del cor»

Roser Iborra parteix de la moció antimilitarista aprovada pel Parlament el juliol passat per reivindicar una Catalunya independent sense exèrcit | «Volem la independència per canviar-ho tot: i dintre aquest tot també cal dir, alt i clar, que no volem exèrcits, ni policies amb bales de goma que buiden ulls i pistoles Taser potencialment letals»

Roser Iborra explica en aquest article les sensacions que va viure en el seu viatge a Madrid amb l'autobús de suport a Joan Coma Roura | L'activista i escriptora osonenca compara com ho va viure aquesta setmana amb els viatges al mateix lloc durant els processos judicials oberts als independentistes detinguts el 1992 en l''Operació Garzón'