El Diacrític

Laura: ella també

Article de Roser Iborra a partir del testimoni d'una dona que va patir un abús sexual a l'hospital

«Quan finalment arriba a casa, dies després, s’està llargament sota l’aigua, però l’angoixa no se’n va. I viu cada dia i cada hora amb aquella pell no desitjada sobre la seva. No s’ho pot treure del cap»

«Em sembla que no conec cap dona que, si hem arribat a una relació de confiança, en un moment o altre no m’hagi confessat que sí, que ella també»

Un grup de treballadores denuncia haver patit assetjament sexual a l’escorxador Esfosa

| 17/10/2020 a les 18:55h
Especial: El Diacrític
Arxivat a: El Diacrític, agressions sexuals, Hospital Universitari de Vic, feminisme, abusos sexuals
«Escolto la veu però li miro les mans, ara. Es mouen molt, i em fan pensar en dos ocells tancats en una gàbia»
«Escolto la veu però li miro les mans, ara. Es mouen molt, i em fan pensar en dos ocells tancats en una gàbia» | Milada Vigerova
Aquesta notícia es va publicar originalment el 17/10/2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
«No tinc gaire paciència per seguir els consells de ningú, sobretot  de les dones, que teniu els cervells com els pardals»
Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants
 
Em sembla que no conec cap dona que, si hem arribat a una relació de confiança, en un moment o altre no m’hagi confessat que sí, que ella també: o ha estat assetjada a la feina, o ha patit maltractaments a casa, o la seva relació de parella ha acabat malament i llavors ha començat un altre calvari. O un dia que anava sola... o un dia que anava al metge... o un dia el seu pare o el seu oncle, quan era petita...
 
Sovint,  una mateixa dona ha patit (hem patit) diversos abusos en diverses circumstàncies. D’una gravetat més important o menys, però tots els abusos deixen cicatrius a l’ànima.
 
I això és tan general, tan estès, que sembla que no pugui ser que cada dona ho visqui en solitud, encara. Amb por. Amb vergonya infundada i mal entesa. Amb tota la llosa de les opinions històriques i  patriarcals a sobre. Amb el pes del «què diran», del «què pensaran», de la incomprensió generalitzada. 
 
I no dic de cap manera que es tracti d’una guerra de dones contra homes: perquè crec que es tracta d’una guerra de persones (dones i homes) contra  uns abusos que han d’acabar.
 
La denúncia contra assetjaments sexuals a l’empresa de neteja GCT Plus d’Esfosa del dia 17 de setembre de 2020 va fer pública i visible només la punta d’un iceberg monstruós. Però va ser important. Perquè moltes dones ens hi hem vist emmirallades i hem pensat que ja era hora que algú en parlés. Que estripés aquesta cortina densa de silenci i deixés entrar una mica de llum.
 
Un dia d’aquests, a la ciutat dels sants, vaig estar una bona estona parlant amb una Laura actual. Alta, bonica, culta, amb una feina que li permet una independència econòmica. Però sí: ella, també. 
 
Em comença explicant la teranyina judicial en què està immersa, però la miro als ulls i li demano de  dret:
 
- Explica’m què va passar.
 
I sóc conscient que estic demanant que aixequi la bena d’una ferida no tancada. 
 
Escolto la veu però li miro les mans, ara. Es mouen molt, i em fan pensar en dos ocells tancats en una gàbia.
 
Va ser a l’hospital. Ella havia d’estar quieta per força, i tenia tota la fragilitat i els nervis d’una operació imminent. I llavors va sentir el fregament dels genitals de l’home als seus genolls, la mà a la galta, la mà al pit, el cap sobre la seva espatlla.
 
Què està passant, es va preguntar, amb alarma, xisclant per dins. Què faig, què faig. L’operació s’havia de fer. Va optar per un silenci travessat de crits. L’home li diu: «No et recordaràs de res».
 
Però és la primera cosa que recorda, en despertar de l’anestèsia. Aquella fragilitat, aquell abús que li ha deixat un record inesborrable a la pell, i encara no es pot dutxar.
 
Quan finalment arriba a casa, dies després, s’està llargament sota l’aigua, però l’angoixa no se’n va. I viu cada dia i cada hora amb aquella pell no desitjada sobre la seva. No s’ho pot treure del cap.
 
Finalment, posa una reclamació que es pensa que és una denúncia, i comença una lluita que ara, dos anys després, encara no ha acabat. L’hospital li respon amb mitges tintes, li demanen disculpes però alhora dubten de si ha passat.
 
Posa la denúncia formal. La citen a declarar, i no té ni advocat, encara.  La fan sentir com si fos ella, la denunciada. Es creua amb l’agressor. S’adona que ara ell sap el seu nom complet, la seva adreça. Comença la por.
 
- Però, com ho pots suportar?
 
M’explica que, acabi com acabi, ella ha aixecat la veu perquè això no torni a passar. El que en facin, d’aquesta veu, no està a les seves mans. Però això podria tornar a passar a una nena, a una àvia. La víctima podria ser encara més vulnerable. Podria ser que no en tingués cap, de veu.
 
Les mans-ocells ara s’han calmat, reposen a la falda com si fos un niu. 
 
Quan ens acomiadem, fa fred. Cauen les sis de tots els campanars de la ciutat dels sants, engolides pel tràfec de cotxes i de gent.
La reflexió personal que ha inspirat aquesta col·lecció de quadres és l'agraïment com a motor de vida
La reflexió personal que ha inspirat aquesta col·lecció de quadres és l'agraïment com a motor de vida | Eva Freixa
El diumenge 22 de desembre, la músic Roser Cruells, sota el pseudònim Onam Kalea, exposa la seva obra de pintura en una mostra titulada «Gràcies» | Aquesta mostra única tindrà lloc de 10h a 20h al número 2 de la Plaça del Paradís, baixos dreta, a Vic
Activistes de la PAH i del Grup de Suport Mutu de Manlleu congregats davant de l'immoble del carrer Cavalleria per donar suport a la família afectada
Activistes de la PAH i del Grup de Suport Mutu de Manlleu congregats davant de l'immoble del carrer Cavalleria per donar suport a la família afectada | Ferran Domènech
Ferran Domènech
El desnonament de Manlleu s'ha pogut aturar gràcies a la presència d'activistes de la PAH i el Grup de Suport Mutu | Al de Vic no s'hauria presentat la comitiva judicial
Eva Vilaseca, recolzada en una de les naus de Can Batlló, a Barcelona
Eva Vilaseca, recolzada en una de les naus de Can Batlló, a Barcelona | Josep Comajoan Colomé
Josep Comajoan Colomé
Entrevista a Eva Vilaseca, una de les impulsores de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial i co-coordinadora del llibre ‘Futurs (im)possibles’ | «Cal un moviment ecologista amb més força, que vagi més enllà de l'ecologisme i amb capacitat de generar propostes i defugir de l’ecologisme del no»