El Grup de Defensa del Ter (GDT), Justícia Alimentària i Lluçanès Viu van organitzar aquest dissabte Porc Aventura II. La ruta, que es va allargar durant tot el dia, era la continuació de la primera edició de Porc Aventura, que ara fa dos anys va recórrer alguns dels punts negres del sector porcí osonenc. La idea d’aquesta segona edició, però, era visualitzar les alternatives, ja existents, al model capitalista depredador i molt majoritari al sector porcí. La ruta, seguida per una trentena de persones, va permetre visitar quatre experiències agroecològiques o de ramaderia de proximitat de la Garrotxa, el Lluçanès i Osona. Explotacions integrades al territori i que es van presentar com un model a seguir. «I perquè no sigui dit que sempre ens queixem, avui presentem alternatives viables i que estan en la línia de la sobirania alimentària que pregonem», explicava Sergi Solà només d’arrencar el bus en direcció a la Vall d’en Bas.

Primera parada: Pinsos Duranoc

La primera parada del bus de Porc Aventura II va ser a Pinsos Duranoc, a la Vall d’en Bas. Des de 2007 que produeix exclusivament pinso ecològic. Joan Duran, el seu propietari, la va presentar com l’única fàbrica de Catalunya «i possiblement de l’Estat espanyol» que produeix només pinso ecològic; n’hi ha d’altres que fan dues línies, però no només l’ecològica. Duran va explicar el funcionament de la fàbrica i les singularits que la caracteritzen pel fet de produir ecològic. També va parlar, i en això es va allargar molt i va suscitar l’interès i fins i tot cert debat entre els seguidors de Porc Aventura II, dels ingredients que utilitza per fer el pinso. De la dependència que té, malgrat produir pinso ecològic, de la soja, el 80% de la qual ha d’importar de fora d’Europa. Soja ecològica, això sí. Com el blat de moro, del qual «un 0,000000% prové de Catalunya», a causa dels cultius transgènics que han contaminat la totalitat del país -la legislació aprovada pel tripartit en el seu moment tot rebutant la ILP de Somloquesembrem exigeix una separació d’uns metres dels cultius ecològics respecte els transgènics i no al revés, i això en dificulta la producció- i que l’obliga a importar-lo dels països de l’Est o el Brasil. 
   
Duran va ser clar i contundent: la producció és ecològica, tot i sent conscient del cost mediambiental que suposa el transport de la matèria primera. «Ho intento explicar tot», se sincerava el pinsaire garrotxí. També justificava que utilitzés la soja -mal vista per a alguns- en comptes de matèries de més proximitat com el pèsol en el fet que en no poder fer servir aminoàcids sintètics com el pinso convencional, ha d’obtenir de la soja els aminoàcids que permeten que l’animal aprofiti millor l’alimentació i excreti menys. «Si no, amb el pèsol, tot i ser animals criats amb alimentació ecològica, les femtes serien més contaminants que el convencional, és la gran contradicció», advertia Duran, que afegia que en el cas de les gallines els aminoàcids com la lisina o la metionina els ous sortirien molt petits. Tot plegat una interessant presentació, la que va fer Duran, posant en valor la producció ecològica i equilibrada a la demanda de pinso que té, però també exposant alguns debats que, malgrat ser tècnics, els va explicar amb prou claredat com per despertar l’interès dels seguidors de Porc Aventura II. 

Pinsos Duranoc produeix en una fàbrica antiga, a tocar d’Olot. Fabrica 350 tones al mes, majoritàriament pinso per a porcs però també per a gallines i remugants. Actualment hi treballen Joan Duran i una altra persona, i davant la sorpresa d’alguns va matisar: «La podria porta una sola persona, i les grans, amb tecnologia més moderna, les porta mitja persona». Sobre la procedència de les matèries primeres que no li venen de països tercers, bona part li prové de l’Aragó, on el govern subvenciona cultius ecològics en terres dels Monegros ermes fins fa pocs anys. I és que, segons va explicar Duran, als pagesos de la Catalunya interior els surt més a compte llogar les terres perquè s’hi aboquin purins que plantar-hi blat de moro o pèsols. En el cas de la Vall d’en Bas, a més, el blat de moro que s’hi cultiva no és ecològic i va més adreçat a l’alimentació de la vaca de llet, un sector molt important en aquella part de la Garrotxa. «El blat de moro ecològic no els surt rendible», reconeix Duran. Abans de marxar cap a la Pinya, esmorzar ecològic a Porc Aventura II, amb coca de Pagesos Forners Mas Corcó de Manlleu i sucs de Cal Valls de Vilanova de Bellpuig.
   
Segona parada: Granja Ramonich

És una de les vuit úniques granges de porc ecològic que hi ha actualment a Catalunya. Cap d’elles a Osona. La regenten Núria Salvador i Jaume Carbonell. Aquest últim va ser qui va guiar la visita de Porc Aventura II. Primera sorpresa: tot i ser dins de la granja, gens de pudor. Ni molt menys la pudor tan característica de granja de porc i que els que són de fora ensumen tot sovint només d’entrar en comarques com la d’Osona. Segona apreciació, la palla tan neta per la qual troten els garrins a l’interior de les naus de la granja. I tercer, no menys sorprenent per esperat en una granja ecològica, l’extens camp d’herba per on corren els garrins quan surten al pati. Res a veure amb l’aprofitament exagerat de l’espai, amb els animals pràcticament engabiats, del sector porcí més convencional. 

Jaume Carbonell va explicant sobre el terreny altres característiques de la cria ecològica de porcí. En l’alimentació, en la pràctica inexistència de medicació -tot i que la legislació en permet alguns, ell fa 8 anys dels 12 que fa que cria porc ecològic que no toca cap antibiòtic- i també en tot allò relacionat amb el benestar animal. Com en l’ús intensiu de la palla per fer jaç, amb el que representa en comoditat per a l’animal, però també en la higiene de la instal·lació. Les corts, de fet, no es veuen gens brutes. I Jaume Carbonell també té en aquest sentit les seves estratègies. En els patis plens de palla per on troten els porc, deixa un últim metre sense cobrir de la pluja. Allà quan plou s’enfanga i això fa que el porc reconegui que és on ha d’anar a cagar i pixar. I és que el porc, si se li posa fàcil, acaba identificant un espai per fer-hi vida, un per menjar i un per fer les dejeccions. Per fora les naus, uns ànecs són els encarregats a l’estiu de menjar-se les mosques i així no s’han de fer servir productes químics per eliminar-les. 
   
A la Granja Ramonich cuiden especialment tot allò referent al benestar animal. Que el garrí des que neix se senti còmode i ample, i més la truja que ha de criar als petits. Uns barrots disposats estratègicament impedeixen que hi hagi un percentatge de morts per xafament tan grans com en les granges convencionals, i un espai-niu amb calor a uns 30 graus de temperatura on la Núria i en Jaume dipositen els garrins just després de néixer els impedeix patir de bones a primeres els fred dels hiverns garrotxins. «Sempre treballem per reduir al màxim l’estrés», repeteix Carbonell, que reconeix que «a l’hora del part la sensibilitat d’una mà femenina és molt millor que la meva», referint-se a la Núria, la seva parella i sòcia a la Granja Ramonich. «En tot el que fem, la base és la sensibilitat», afegeix, mentre explica com redueixen en la mesura del possible l’estrés que pot generar als garrins la separació de les mares per anar cap a les naus d’engreix. De fet, els tenen en les parideres força dies més que en una granja convencional, ja desmamats i adaptant-los al pinso, barrejant garrins de diferents truges. I és que quan marxen de la nau on han passat les primeres setmanes de vida, ho fan en colla, amb els garrins de la seva mateixa edat, amb els quals continuaran convivint. Res a veure amb els ritmes industrialitzats de la majoria de granges convencionals. En aquesta primera nau s’hi estan entre sis i vuit setmanes, a diferència de les quatre del porcí industrial. 

«És una raça molt tranquil·la», afirmava Jaume Carbonell, mentre una immensa truja li fregava amb el llom els pantalons. «Això amb segons quina altra raça seria impensable», afegia. Es tracta  de la Schwäbisch Hall, una raça alemanya, de cap i cul negre i la resta de cos més clar. Pels patis, però, s’hi poden veure també alguns garrins del color marronós característic de la raça Duroc. I és que dels tres verros, dos són de la mateixa raça que les truges, però un d’ells és Duroc, que fa una carn molt gustosa. Més enllà de la docilitat i la facilitat en el maneig, la raça Schwäbisch Hall presenta una altra diferència respecte les més comunes en el porcí no ecològic, i és la seva productivitat. Mentre algunes races poden donar fins a 25 o 30 garrins per any –o fins i tot 40-, l’alemanya que tenen a la Granja Ramonich no en dona més de 10. Més coses: a diferència de la resta de granges, a l’ecològica de la Ramonich no els tallen ni les dents ni la cua, ja que la falta d’estrés no fa que se la mengin els uns als altres com fan en granges més intensives. «Si voleu saber si hi ha salut en una granja mireu la cua als porcs, si en tenen i és rinxolada és que estan bé», comenta satisfet tot observant els godalls encuriosits que s’apropen als seguidors de la ruta de Porc Aventura II.
   
Abans d’afrontar la tercera parada i primera de la tarda, el bus de Porc Aventura II va parar a La Sequoia, una casa recuperada a la colònia Vila-seca de Sant Vicenç de Torelló per un interessant projecte autogestionat i cooperatiu, que van servir el dinar de la jornada. Dinar vegà a base d’amanida i humus d’entrant, sopa de porro amb crostons de moniato de primer, seques i bròquil de segon i pastís de poma i plàtan de postre, regat amb kombutxa i llimoneta.

Tercera parada: el Soler de n’Hug

Aquesta explotació de Prats de Lluçanès, a diferència de les altres parades, no és ecològica. Sí, però, que es basa en criteris de proximitat i de respecte amb l’entorn. De fet, la parada al Soler de n’Hug era sobretot per posar en valor l’escorxador de baixa capacitat on Abel Peraire mata els seus propis xais des de fa un any i mig. És el primer escorxador d’aquestes característiques que hi ha actualment a Catalunya i representa el contrapunt als escorxadors de gran capacitat amb els quals treballa la indústria agroalimentària capitalista. Abel Peraire és el gran de la cinquena generació de masovers del Soler de N’Hug i que des de fa 22 anys serveix bàsicament a la botiga que la seva mare va obrir al centre de Prats. «Adoptem la producció al que podem vendre directament», explica amb orgull. Venen a la botiga de la família, tot i que també a algun altre petit comerç de Manlleu, Taradell o Castellterçol, o la llet, a una petita fàbrica artesanal de iogurts del Lluçanès mateix. «No venem res a la gran distribució», s’exclama.
   
I és que si bé no és ecològic, el Soler de n’Hug és el més semblant al que havien estat tradicionalment les explotacions ramaderes de la Catalunya interior i que amb els anys i la introducció de la ramaderia intensiva, primer, i la integrada en cercles tancats gestionats des de la gran indústria agroalimentària, després, s’han anat perdent. Al Soler de n’Hug actualment munyen 60 vaques, tenen un ramat amb 800 ovelles i 35 truges reproductores. Res a veure amb les granges amb milers de porcs que cada vegada proliferen més al Lluçanès mateix i que va ocasionar fa encara no cinc anys l’aparició de plataformes com Lluçanès Viu, coorganitzadora de Porc Aventura II. «Adaptem la terra al bestiar, i el bestiar a la terra», explica amb satisfacció Abel Peraire. Actualment menen set hectàrees de conreu on planten allò que els fa falta per alimentar el bestiar i per pagar els arrendaments al propietari de les terres. 

Si bé s’han plantejat en més d’una ocasió passar-se a la producció ecològica fins ara ho han descartat. En part, perquè ja se senten satisfets amb el que ells consideren són bones pràctiques en el maneig tant de la granja com de les terres, en les quals fan una rotació de cultius que els permet haver-hi d’abocar el mínim d’adob químic. I a la granja de porcs, si bé el maneig no és ecològic, i si s’ha de medicar algun porc no s’amaguen que ho fan, el pati és ample i amb abundància de palla, prou semblant al que s’havia vist al matí a la Pinya. La raça que tenen és Duroc. «Cent per cent Duroc, no com la majoria de Duroc que es troba a les botigues, que és Duroc de pare però no de mare», matisa Peraire, que no busca una garrinada abundosa com la que donen algunes altre races de truges més paridores. Van optar pel Duroc per donar un valor afegit al porc que venen a la botiga. «Per tenir el porc que té tothom, ja et surt més a compte que te’l portin, que la producció no et surt pas a compte», adverteix. «La gràcia està en poder garantir la traçabilitat», explica Peraire, productor, però que alhora mata i després ven a El Taulell del Soler, la botiga de la seva mare. 
   
Quarta parada: Mengem Osona

La quarta i última parada de Porc Aventura II era a la botiga de l’Associació de Productors i Consumidors Mengem Osona, al carrer Joan Serrallonga de Vic. Una iniciativa on productors i consumidors estan construint junts un projecte que aposta per un model diferent tant de producció agrària com de consum alimentari. Allà, a part de visitar la botiga i poder conèixer el projecte, s’hi va fer una taula rodona de tancament de la jornada, amb Maria Llorens, de Mengem Osona; Albert Bruno, nutricionista, i Àlex Guillamon, d’Enrepobles i promotor de l’informe «Indicadors de sobirania alimentària a Catalunya». 

Maria Llorens va posar en valor el paper que pot jugar el consumidor en la lluita per una millor producció agroecològica i en la línia de la sobirania alimentària. Va explicar que a Mengem Osona s’ha anat donant en els últims mesos entitat a la botiga, on cada vegada ofereixen més varietat d’aliments, però sempre en la línia del producte ecològic i el màxim de local possible, oferint als consumidors un contacte directe amb els productors, cosa que difícilment poden aconseguir altres establiments similars. L’objectiu, a més, és que a mesura que més consumidors es vagin implicant en el projecte fent-se’n soci, més barat podrà sortir-los el producte.
   
Albert Bruno va donar algunes pautes a seguir des de l’alimentació . Va desmentir alguns tòpics sobre el veganisme però també sobre el consum de carn, tot i recomanant-ne una disminució en la dieta diària. Més que parlar de dieta mediterrània, ell prefereix parlar d’«aliments sencers», en contraposició als processats. En tot cas, «la clau està en la moderació», i sí, seguir l’anomenada dieta mediterrània, «però servida en plat de postre».

Àlex Guillamon, per la seva part, va fer un breu resum de l’informe sobre sobirania alimentària que acaben de publicar. Va qualificar el sector porcí català de «tumor» i «deformitat», i va donar el toc d’alarma sobre la propietat de la terra agrària a Catalunya, cada vegada en menys mans i més del sector industrial.

Trola de porc

L’acte a Mengem Osona i la jornada es van tancar amb el cant de Trola de porc, una adaptació per a l’ocasió de la lletra de la mítica cançó de Bola de drac, de la que durant el dia s’havien fet uns quants assajos a l’autobús de Porc Aventura II. Abans, però, es va llegir el manifest de la jornada, «Un altre porc és possible». En el manifest s’hi recorda la primera edició de Porc Aventura, en la qual es van visibilitzar les males pràctiques del sector porcí i la indústria agroalimentària d’Osona. Tot reclamant una «urgent aplicació de mesures de control de la gestió real dels purins i de reducció de la cabana porcina, per part de la indústria, i així alliberar terra per la pagesia familiar». Tot plegat sota l’epígraf de «Sobren porcs i falten pageses!» que, en forma de pancarta, també va acompanyar la jornada d’aquest dissabte a Porc Aventura II.
   
El manifest d’aquesta segona edició, en la línia de la ruta seguida, posa èmfasi en les bones pràctiques ja existents en algunes experiències encara minoritàries com les que es van visitar al llarg del dia. «Volem reivindicar un canvi de model agroalimentari global, però també a Osona, el Lluçanès i la Garrotxa, per transformar aquest model capitalista i patriarcal, per un de més crític, sostenible, equitatiu, solidari, saludable i social. Volem una sobirania alimentària, aquí i ara!», diu el manifest, que continua: «Estem convençudes que podem produir i treballar dignament, sense abusos de cap tipus i continuant generant una riquesa qualitativament, i no només quantitativament, més justa». El manifest aposta per una alimentació sana i saludable, per uns aliments produïts en proximitat, preferiblement ecològics, i amb circuits curts de comercialització. «Volem més pageses que s’incorporin en explotacions dimensionades als cultius, que tanquin cicles, que produeixin amb respecte al medi ambient i que es guanyin la vida dignament», conclouen. I com que d’experiències en aquest sentit ja n’hi ha, d’aquí que es dediqués el Porc Aventura II a visitar-les, aplaudir-les i posar-les en valor. «Aquestes són les imprescindibles... i ens en falten moltes més!».