«There’s nothing so stable as change», va proclamar Bob Dylan col·locant una nova peça al seu museu de cèlebres i encertades frases. I és veritat, que no hi ha res més estable que el canvi, o almenys així ho percebo jo. De la mateixa manera que una bicicleta se’ns rovella si no la movem de puesto, també s’encorca l’ànima quan li fem un jaç a les portes de l’esforç. El cervell, al capdavall, és el nucli de tota funció humana i en un món canviant a tot drap on actualitzar-se és la tendència per sobreviure, podem considerar que al nostre sistema operatiu li cal una renovació constant. El canvi és necessari i tot i poder-se aplicar a molts àmbits de la vida, permeteu que em centri en el que em toca de més a prop: la música.

Una de les coses que més m’estimula a l’hora d’escoltar cançons (i crear-ne!) és la novetat, però no la novetat entesa com a quelcom mai sentit abans, sinó la de notar que l’artista en qüestió ha experimentat un canvi i que ha anat més enllà. En resum, que s’ha estrebat. Però és clar, estrebar-se és art i sobretot voluntat, i no tothom està disposat a experimentar un assaig-i-error que pot durar, com a mínim, uns quants mesos, i menys encara a córrer el risc de fracassar púbicament (sí, dic púbicament referint-me als que creen arrencant-se les despulles de l’ànima davant dels altres).

Albert Camus reflexiona al llarg de L’Étranger que un acaba per acostumar-se a tot. I jo afegiré, potser sense les medalles dels autors citats, que quan trobes la fórmula aquesta deixa de funcionar. M’esgoten les bandes que disc rere disc no ofereixen res de nou i que, en vista de l’èxit remarcat pels punts forts de la seva proposta, els exageren i s’acaben parodiant fins a crear la seva pròpia caricatura.



Fins aquí la ideia, d’acord. Però què és estrebar-se? Segons el DIEC vol dir esforçar-se amb insistència. I en el cas de l’art afegiria que serveix per arribar a un entorn diferent al que un està acostumat. Es tracta, sobretot, d’un llarg procés artístic i introspectiu. I no és trobar el resultat sinó el camí. Ara que el running està de moda ens ho podríem imaginar com el que es prepara per a una carrera. Com qualsevol corredor, un pot competir o participar. El primer que ha de buscar l’artista és sorprendre’s a ell mateix i després ja decidirà si vol fer una caminada popular, una marató o un Ironman.

I com es fa? Cal passar per un procés de renovació i hi ha moltes maneres de fer-ho: omplir vàries llibretes per aprofitar-ne tan sols quatre frases, engolir llibres per canviar el punt de vista, rebutjar les primeres ideies, gravar cinc-centes notes de veu al mòbil durant un any i que només en surtin tres cançons, escriure una novel·la per convertir-se en millor lletrista, escriure cançons per convertir-se en millor escriptor, devorar discos de hip-hop per fer-ne un de pop i a l’inrevés, manllevar paraules d’un argot de pobledemalamort i entaforar-les en un article… Hi ha moltes maneres de fer-ho i és bo fer-ne servir com més millor.

A l’hora d’estrebar-se no hi entra el talent, ja que es tracta d’anar més enllà de les facilitats que té cadascú; de sortir de la zona de confort; d’abandonar el tirosegur i situar-se indefens en la diana. I això, repeteixo, requereix per sobre de tot voluntat i esforç. Per què si no els pesos pesats de la història musical no han deixat de sorprendre’ns més enllà de les seves primeres publicacions? El rebombori causat pel White Album dels Beatles, The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars de Bowie, Highway 61 Revisited de Dylan, OK Computer de Radiohead o el recent Skeleton Tree de Cave són una prova clara de la necessitat de reinvenció que presenten els artistes al llarg de la seva carrera. I deixant de banda l’olimp de la música contemporània, no són els últims discos de U.S. Girls, Frank Ocean, Blood Orange o Villagers un petit cop de volant? O l’obra sencera de Bill Callahan que engloba novel·la, pintura i cançó americana? O tot el que surt del cap de la poeta, dramaturga, escriptora i compositora Kate Tempest? I què me’n dieu del disc de 50 cançons (una per cada any de vida) que ha publicat Stephen Merritt amb els Magnetic Fields? O de l’escultura sonora mutant en què es va convertir PJ Harvey al gravar The Six Demolition Project? O del recorregut de Guillem Ramisa, que va encetar-se amb el rap, publicant després llibres de poesia i apartant ortigues ara amb la cançó d’autor?

L’opinió negativa d’un crític torracollons, la decepció d’un oient quan escolta la teva proposta o la reacció d’un mànager insatisfet per la continuïtat artística del grup que representa poden fer trontollar els fonaments, encetar aquest procés i ser-ne uns grans catalitzadors. També, i aquest n’hauria de ser el principal, la curiositat per explorar nous horitzons que alimenta el pou del creador. Sentim-nos orgullosos de no arribar a ser mai la corda tensa que ansiava Màrius Torres en un dels seus poemes i que el fet de buscar-la ens mantingui sempre encuriosits, neguitejats… vius. Perquè el dia que deixem de desafinar-nos i ens polsin sempre els mateixos dits, no hi haurà risc i l’únic que sortirà de nosaltres serà una melodia repetitiva i avorrida.