Al barri de Vallcarca de Barcelona, un enclavament que durant dècades ha estat refugi per a centenars de persones marginades del sistema d'habitatge formal, està a punt de patir de forma imminent una mesura que podria canviar radicalment la vida dels seus habitants. Les autoritats locals han anunciat que en les pròximes setmanes s'executaran accions per desmantellar diversos assentaments. L’anunci ha generat una onada de preocupació tant a la comunitat com entre els defensors del dret a un habitatge digne.

L'origen d'aquests assentaments es remunta a temps en què la crisi immobiliària i l'encariment del mercat van forçar moltes famílies i col·lectius a buscar alternatives fora dels mecanismes tradicionals. Vallcarca es va transformar, amb el pas del temps, en un símbol de resistència: un lloc on la solidaritat i la lluita pel dret a un habitatge es trenen en cada racó. No obstant això, aquesta mateixa història de lluita xoca avui amb la realitat d’una expulsió imminent.
 
Segons fonts oficials, la mesura respon a la necessitat de reordenar l’espai públic i garantir la seguretat a la zona. Així i tot, per a molts veïns i activistes, l'expulsió no és una solució, sinó la manifestació d'un problema estructural. «No es tracta únicament de recuperar l'ordre, sinó de reconèixer que aquestes persones han estat empeses a una situació extrema per la manca d'opcions d’habitatge.»

El reflex d’una crisi més gran

La situació a Vallcarca és, en molts sentits, el microcosmos de la crisi de l’habitatge que afecta Catalunya. L’increment dels preus, juntament amb una oferta insuficient de lloguer social, ha deixat una part important de la població en una situació de vulnerabilitat. En aquest context, els assentaments informals emergeixen com una resposta desesperada davant la manca de solucions habitacionals dignes i assequibles.

Experts en urbanisme i polítiques socials coincideixen a dir que mesures com la pròxima expulsió podrien agreujar la problemàtica, deixant centenars de persones sense sostre i augmentant la pressió sobre un sistema d'assistència social ja saturat. «L'expulsió d'aquests assentaments no soluciona el problema de fons; al contrari, posa en evidència la necessitat urgent de polítiques públiques que garanteixin el dret a l’habitatge», assenyalen des de les entitats del barri.
   
Mentre les autoritats es preparen per executar la mesura, la resposta de la comunitat no es fa esperar. Els habitants de Vallcarca i les organitzacions que els donen suport fan una crida a repensar l’enfocament de les polítiques d’habitatge a Catalunya. «Necessitem propostes reals, que no només desallotgin persones, sinó que ofereixin alternatives viables perquè ningú es quedi sense llar», explica Marta, veïna del barri.

L’expulsió, un mirall de la voluntat de l’Ajuntament

L'expulsió imminent es perfila, per tant, com un moment decisiu no només per a Vallcarca, sinó per a tota la ciutat. Serà, sens dubte, un mirall de la voluntat de les autoritats per abordar o reprimir una problemàtica que afecta milers de ciutadans.

Malgrat la disposició dels col·lectius i veïnes per a un diàleg constructiu i la mediació del síndic de greuges i del Comissionat del Poble Gitano, l’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat sistemàticament oferir alternatives viables. La regidora del districte de Gràcia, Laia Bonet, i la resta d’equip de govern, han optat per ignorar les demandes de la comunitat i derivar el problema a uns serveis socials desbordats i incapaços de garantir solucions residencials o laborals per a les famílies afectades.
 
Enmig de la tensió i la incertesa, la situació a Vallcarca convida a una reflexió profunda sobre el model habitacional a Catalunya. Els desallotjaments dels assentaments informals plantegen la necessitat de repensar l’espai urbà, integrant polítiques que prioritzin el dret a un habitatge digne i que combatin l’exclusió social. La resposta a aquest repte podria marcar el camí cap a una societat on la protecció dels més vulnerables sigui una prioritat.

Amb la data del desallotjament cada cop més a prop, la comunitat es prepara pel que promet ser un capítol crucial en la lluita pel dret a l’habitatge a Catalunya, un dret que va més enllà d’un sostre: és la base de la dignitat i la justícia social.