Centenars de dones han encapçalat la manifestació que ha tancat els actes de la vaga feminista del 8M, aquest dimecres a Vic. Convocada pel comitè de vaga feminista d’Osona i el Lluçanès, aquest any ja de partida tenia dos blocs, un de no-mixt, que era el gruix de la manifestació, i un de mixt que la tancava. S’ha sortit passades les set del vespre de la plaça de l’Estació i ha discorregut, en un ambient entre reivindicatiu i festiu, per diversos carrers del centre de Vic, amb algunes parades ja tradicionals pel mig, com la del jutjat, per reclamar la derogació de la llei d’estrangeria. La manifestació ha estat la cloenda d'un programa d'actes, alguns de més reivindicatius i altres de més lúdics, que han conformat un any més la jornada de lluita feminista del 8M a Vic.

Al llarg de la manifestació, però, s’han pogut sentir moltíssimes més proclames, contra la violència masclista o la transfòbia, però també a favor de l’avortament o del respecte per tota mena de cossos, i en general, contra el capitalisme com a marc que genera la resta d'opressions. Entre les pancartes i cartells que duien algunes de les dones, n’hi havia amb missatges com el de la capçalera de la manifestació, «Un dia no podrem més i totis ho podrem tot», fins a d’altres de menys vistos, com «Tu mente es más corta que mi falda», «Yo elijo cómo me visto y con quién me desvisto», «Si se’m passa l’arròs, em demano una pizza» «Si mi perro entiende un ‘no’, tú también puedes» o «No somos princesas, somos dragonas».
     
Després de pujar per la rambla de l’Hospital i anar cap al Passeig, la manifestació ha acabat a la plaça del Carbó, on s’ha llegit el manifest de la jornada de vaga feminista a Osona. El text comença contextualitzant la jornada de lluita, «que no n’hi ha prou en fer demanes a les institucions i governs, que és als carrers, a les places, on organitzant-nos i lluitant aconseguirem el que és nostre». Tot seguit, fa un repàs a les diferents lluites amb les quals intersecciona el feminisme, des de l’antiracisme, la transfòbia o la de l’habitatge, a l’ecologista, per l’avortament lliure i gratuït o l’educació pública, passant pel rebuig ferm a la violència masclista, LGTBIfòbica i transmissògina.

S’ha demanat la derogació de la llei d’estrangeria, la regularització de totes les persones i l’aturada de les deportacions. S’ha reivindicat les dones trans «com a subjecte del feminisme», i tot celebrant la força dels feminismes decolonials i transfeminismes, s’ha fet una crida a «la sororitat entre dones i dissidències per fer tremolar els privilegis». 
     
En referència al dret a l’habitatge per a tothom, s’ha posat l’accent en «les més vulnerabilitades, que viuen amb el seu agressor, que no tenen papes o accés a un treball no precaritzat». S’ha demanat la fi dels desnonaments, la regularització dels lloguers i l’expropiació d’habitatges buits propietat de grans tenidors i fons voltors per fer-hi lloguer social. 

«Defensem un món on el benefici monetari no passi per davant de la conservació dels ecosistemes, ni les persones», diu el text, en referència a la lluita per la terra. «Caminem cap a un decreixement ecofeminista, deixant de produir el que no necessitem, posant les cures i la vida al centre», continua el manifest, que reivindica la sobirania alimentària i energètica i la regulació dels preus de productes essencials.
     
En referència al món del treball, el manifest proclama: «Treballem menys, treballem totes, produïm el necessari, redistribuim-ho tot». Alhora que es reivindica el reconeixement del treball de cures i reproductiu com a treball, «la comprensió que el sistema és sostingut per dones, tant de manera remunerada com per les tasques naturalitzades en l’àmbit de la llar i comunitari». En definitiva, es reclama «un treball que inclogui la vida».

S’exigeix per a totes sense exclusions ser protagonistes de la salut de cadascuna i «mestresses dels nostres cossos, que no són mercaderies ni objectes». «Reivindiquem la recuperació i validació del coneixement ancestral de les dones i dissidències al llarg de la història, i denunciem la medicalització dels nostres cossos», alhora que es defensa una atenció de qualitat i integral des d’una mirada antipsiquiatritzadora i despatologitzadora. «Som gordes, som boges, som velles, però  la nostra salut no gira al seu voltant», afirma l’apartat dedicat a la salut, que també reclama un sistema sociosanitari 100% públic i reforçat, tot respectant els drets laborals de les treballadores de l’àmbit sanitari i social. 
     
En la mateixa línia es reclama un sistema educatiu 100% públic, que acompanyi a la diversitat afectiva-sexual, corporal i de gènere a la infància i adolescència, «per construir rols que trenquin amb els estereotips de gènere, que possibilitin l’exploració lliure i el creixement individual i col·lectiu i que no ens obliguin a encaixar en cossos, identitats i sexualitats binàries o normatives».

Finalment, es reivindiquen «comunitats que acompanyin i tinguin cura de tots els cicles de les nostres vides», amb pensions dignes per a totes i xarxes comunitàries i autogestionades de cures. En l’àmbit de la cultura el manifest advoca per «una cultura inclusiva, feminista, que representi la societat en la qual vivim i diversifiqui els subjectes creadors d'art i cultura». Una cultura crítica, que generi nous imaginaris possibles i representacions des del marge.
   
En definitiva, «vuit mil motius per lluitar contra la repressió de totes les persones perseguides per combatre i organitzar-se per la llibertat i per una vida més digna», tot fent bandera de la solidaritat i de la tendresa. «Legitimem l'autodefensa feminista com a eina no només per repel·lir les agressions masclistes, LGTBIfòbiques i transmissògines, sinó també per prevenir-les i per empoderar-nos i alliberar-nos», diu el manifest, just abans de demanar que s’aturin els feminicidis i que cap altra persona mori per la seva condició. «Organitzem-nos perquè, si un dia no tornem, cremi tot! Ens declarem comunitats d’acció i de resistència feminista i celebrem les nostres aliances, per la vida, per la comunitat, per la possibilitat de seguir existint!», acaba el manifest.