«Potser es podia comprar o vendre una parcel·la, però la plaça de la Noguera ja no és això. La plaça de la Noguera, i sembla surrealista haver de reivindicar el que és obvi, és una plaça» | «Potser és legal, que deixin construir pisos a la plaça, però no és legítim. És moralment inacceptable» | «Els farem costat en la seva reivindicació tan justa d’un espai que l’Ajuntament pretén fer servir com si fos un kleenex: ara m’hi faig la foto, em poso la medalla, i després els el prenc»

Article de Remei Reviu sobre la destrucció per part de l'Ajuntament de Vic de l'hort que el moviment feminista i les veïnes del barri del Remei van construir diumenge | «L'autonomia, la capacitat d'acció i d'insubmissió de la gent els molesta, i si escapem de la seva tutela de control es posen nerviosos»

«Fa anys que se’m va diagnosticar una malaltia mental. Tant se val quina. Posa-li el nom que et sembli. I fa els mateixos anys que ni que sigui inconscientment no m’he pogut desempallegar de l’etiqueta del diagnòstic» | «Per què no parlem de les persones ateses amb malaltia mental de la mateixa manera que qui té un càncer, un ictus o el covid?»

Article d'Osona amb bici a partir dels decebedors resultats de la diagnosi que ha fet sobre els aparcaments per a bicicleta als equipaments públics de Vic | «Dels 84 equipaments analitzats, 19 (un 23%) no tenen cap aparcament per a bicicleta, entre els quals la Clínica de Vic, el CAP del Remei o el Recinte Firal del Sucre»

Article de Roser Iborra de condemna de diverses formes de violència, més enllà de la que ens volen fer veure els mitjans de comunicació hegemònics | «Condemno enèrgicament la violència sibil·lina dels qui ens volen fer creure, amb tots els recursos i des de tots els mitjans, que res no pot canviar»

«Hi ha una imatge amb la qual ens hi podem identificar: un demòcrata diu que, tot i no compartir les opinions feixistes, està disposat a morir perquè les puguin expressar, acte seguit els feixistes li foten cop de porra» | «Hem de saber llegir entre línies tant les accions de la política com els seus discursos, ser crítics davant el treball dels periodistes i estar alertes del gest de la justícia per plantar cara a les decisions que afebleixen la democràcia»

Article de Montse Castañé arran de la concentració pel cas del professor de l'institut del Voltreganès assenyalat per diverses ex-alumnes per les seves actituds masclistes | «És desconcertant veure com l’administració no actua segons la gravetat dels fets, sinó per evitar l’escarni públic. Ens agradaria esmentar una evidència: el silenci també és una forma de violència»

Joan Iborra parodia en aquest article el feminisme de postureig de molts homes que acaben mantenint les actituds i plantejaments masclistes de tota la vida | «Sóc feminista, oi tant! Estimo la meva dona, que és una santa, la cuido, la mimo. L’ajudo tant com puc en les feines de casa, potser no tot el que caldria, però és per l’horari de feina»

Relat en primera persona de Roser Iborra de l'homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes sobre Vic | «El coneixement humà és essencial perquè la memòria no sigui només una freda recordança de les xifres»

Roser Iborra recorda Enric López, professor de matemàtiques i de física i un dels impulsors de la Universitat de Vic, que va morir el 30 de desembre | «No deixava indiferent ningú. Burleta, a vegades càustic, era un professor diferent. Enmig de la grisor i de la censura dels anys seixanta, jo vaig estar prou de sort de poder ser l’alumna de dues persones excepcionals: Enric López i Núria Albó»

«Podré pujar aquella muntanya, sense por de trobar-me cap policia? Sense por del què diran els policies de balcó que proliferen arreu? Sense por a la pròpia por del policia que porto a dins?» | «La por permanent a la marginalitat, és l’arma de destrucció massiva que ha caigut damunt nostre»

«Impera la llei del silenci. Cal dur menjar a casa, però a qualsevol preu? Empassar-se la dignitat? Per això la valentia d’Ester Codina, de Centelles, em sembla especialment rellevant» | «Fins i tot després d’una prova positiva, exigeixen a un dels treballadors que acabi la jornada laboral. Al final els contagiats són quatre (quatre de quinze!). L’Ester no vol abaixar el cap, insisteix en les mesures de seguretat sanitària. La dignitat no té preu»

L'advocat Antoni Iborra escriu sobre l'impacte ambiental i social de l'ampliació de la planta de tractament de residus de Fumanya, a Sant Martí d'Albars | «El Lluçanès es converteix, cada vegada més, en el pati del darrera d’aquesta Osona agroindustrial i deshumanitzada»

«Em sembla que no sabia fins a quin punt em resulten necessaris, els refugis dels bars i els restaurants, i no només pel dinar o el cafè o la cervesa» | «El teatre és presència i energia col·lectiva: emoció, despullament, amor i meravella. Una necessitat essencial»

Xènia Canal reflexiona en aquest article sobre pandèmia, reproducció i salut mental | «Les últimes mesures criden com si estigués en un cartell luminescent que pel capitalisme només som això: màquines de producció de capital sense cap altra necessitat. Les cures, la socialització, l’oci, la cultura són innecessàries o, com a mínim, no essencials»

«No pot caminar, no pot moure els dits. Els braços, sí, però els dits no. La Carme va fer un conte per al seu nét, i el va escriure a mà» | «Els carrers seran sempre nostres? Ho hem de voler. Carrers on la lluita i la manifestació de les idees siguin garantides; però també carrers pensats per a tota mena de persones. Sense obstacles insalvables»

«No hi és. Hi ha l’enterrament, els tràfecs. Les abraçades, els condols. Sembla provisional. No ho és. No hi és. Quan tot s’aquieta, i encara no hi és, l’esvoranc s’enfonsa a la carn, la ferida sagna, no es tanca: no hi és»

Article de Roser Iborra a partir del testimoni d'una dona que va patir un abús sexual a l'hospital | «Quan finalment arriba a casa, dies després, s’està llargament sota l’aigua, però l’angoixa no se’n va. I viu cada dia i cada hora amb aquella pell no desitjada sobre la seva. No s’ho pot treure del cap» | «Em sembla que no conec cap dona que, si hem arribat a una relació de confiança, en un moment o altre no m’hagi confessat que sí, que ella també»

«No em cal estar al cent per cent d’acord amb Àlex Garrido, alcalde de Manlleu, per entendre que la seva dimissió (després repensada) ha estat forçada per un linxament mediàtic covard» | «Sovint sembla com si la societat es dividís entre els qui lluiten i els qui no. I alguns o algunes dels qui no, lluny de sentir-se interpel·lats, escruten, des del sofà, les possibles equivocacions humanes dels altres»